dissabte, 18 de desembre de 2010

Les baranes de Nadal


Durant aquestes festes de Nadal es mantenen unes tradicions que moltes vegades no sabem d'on venen però com per inèrcia nosaltres les anem conservant. Solem fer un pessebre que representa l'historia del naixement de Jesús amb els pastors, els tres reis, el caganer, xais, gallines i altra gent i bestioles que trobem a la capsa de les figures. També se sol engalanar un arbre, pot ésser un avet, una olivera, una alzina, una palmera, tant li fot! pot ésser de plàstic, natural, de viver, gran, petit, amb llums, amb boles de colors, nevat, viu, mort, a l'interior, a fora, de la manera que us roti els collons, però també sembla que hi ha alguna tradició a la qual atribuir aquesta dèria, he trobat diferents versions, totes tenen l'origen a països del nord d'Europa i mes o menys tenen algun lligam entre elles, per tant alguna potser és prou verídica. Per aquells volts de Nadal, també hi ha qui agafa un tronc com mes gros millor, li posa ulls, nas i una barretina i després de fotre-li una tanda de garrotades fem com si ens donés les gràcies obsequiant-nos amb regals, quins pebrots! Les arrels d'aquesta tradició tampoc estan clares però hi ha algunes llegendes, si més no curioses, que parlen del tema des de fa moltisims anys. El Pare Noel, altrament dit Santa Claus sembla que ve de Sant Nikolaus, un individu que anava repartint el que podia als pobres i que va morir un 6 de gener de principis del segle passat. Hi ha molts costums diferents arreu del món, uns més  estesos que altres però darrerament està proliferant molt un hàbit que no l'entenc, es tracta d'agafar una tira de bombetes i penjar-les a la barana del balcó perquè quan es faci fosc allò comenci a fer pampallugues de tots colors, no he trobat cap referència històrica sobre aquest fenomen i l'única explicació que hi veig és la ganduleria que alguns porten a sobre i el més fàcil i còmode és agafar les llumetes i penjar-les a la primera barana que troben, per tant, l'únic que se li pot atribuir a tal horterada, és un homenatge al magnífic gandul que les ha penjat.
Bé, ara que ja sabeu el que penso dels que teniu una barana de Nadal a casa vostre, només em queda desitjar-vos unes bones festes a tots!

                                  El propietari d’aquest balcó no sembla un gandul, però...

divendres, 10 de desembre de 2010

Una altre manera de córrer

Des de sempre, quan he participat en alguna competició ho he fet donant-ho tot, esforçant-me al màxim, i poques vegades he acabat pensant que si m’hagués esforçat  una mica més podia avançar algunes posicions a la classificació, perquè era impossible esforçar-me més.
Aquest diumenge passat vaig experimentar una nova manera de córrer en una competició. La cursa era a Santa Cristina d'Aro, la mitja marató de muntanya de l'Ardenya. Vaig començar com sempre a tope però al cap de pocs quilòmetres vaig disminuir la velocitat fins que em va atrapar el meu germà, ell controla molt l’esforç i té clar que no sortirà un diumenge  a patir per acabar en un o altre lloc de la classificació, li és absolutament igual. Vam anar junts la resta de la cursa, inconscientment de vegades jo m’esverava una mica però ell m’avisava i tornava al ritme “diesel”, en Josep acabava de córrer la marató de Nova York i el ritme el controla bastant bé. Vam anar parlant pràcticament tot el camí, comentant les sensacions o les característiques del recorregut i sense adonar-me’n vaig entrar a meta fresc com una rosa.
Aquesta és una altre manera de gaudir d’una competició. Suposo que per molta gent, inclús per mi mateix fins diumenge passat, és una opció impensable, però cal provar-ho per notar unes altres sensacions. L’Arcadi Alivés ho explica en el seu llibre, ell també gaudeix de les curses sense pensar en la marca, ja no té “marquitis” i jo no ho entenia fins ara, potser és que ens fem grans?