dissabte, 18 de desembre del 2010

Les baranes de Nadal


Durant aquestes festes de Nadal es mantenen unes tradicions que moltes vegades no sabem d'on venen però com per inèrcia nosaltres les anem conservant. Solem fer un pessebre que representa l'historia del naixement de Jesús amb els pastors, els tres reis, el caganer, xais, gallines i altra gent i bestioles que trobem a la capsa de les figures. També se sol engalanar un arbre, pot ésser un avet, una olivera, una alzina, una palmera, tant li fot! pot ésser de plàstic, natural, de viver, gran, petit, amb llums, amb boles de colors, nevat, viu, mort, a l'interior, a fora, de la manera que us roti els collons, però també sembla que hi ha alguna tradició a la qual atribuir aquesta dèria, he trobat diferents versions, totes tenen l'origen a països del nord d'Europa i mes o menys tenen algun lligam entre elles, per tant alguna potser és prou verídica. Per aquells volts de Nadal, també hi ha qui agafa un tronc com mes gros millor, li posa ulls, nas i una barretina i després de fotre-li una tanda de garrotades fem com si ens donés les gràcies obsequiant-nos amb regals, quins pebrots! Les arrels d'aquesta tradició tampoc estan clares però hi ha algunes llegendes, si més no curioses, que parlen del tema des de fa moltisims anys. El Pare Noel, altrament dit Santa Claus sembla que ve de Sant Nikolaus, un individu que anava repartint el que podia als pobres i que va morir un 6 de gener de principis del segle passat. Hi ha molts costums diferents arreu del món, uns més  estesos que altres però darrerament està proliferant molt un hàbit que no l'entenc, es tracta d'agafar una tira de bombetes i penjar-les a la barana del balcó perquè quan es faci fosc allò comenci a fer pampallugues de tots colors, no he trobat cap referència històrica sobre aquest fenomen i l'única explicació que hi veig és la ganduleria que alguns porten a sobre i el més fàcil i còmode és agafar les llumetes i penjar-les a la primera barana que troben, per tant, l'únic que se li pot atribuir a tal horterada, és un homenatge al magnífic gandul que les ha penjat.
Bé, ara que ja sabeu el que penso dels que teniu una barana de Nadal a casa vostre, només em queda desitjar-vos unes bones festes a tots!

                                  El propietari d’aquest balcó no sembla un gandul, però...

divendres, 10 de desembre del 2010

Una altre manera de córrer

Des de sempre, quan he participat en alguna competició ho he fet donant-ho tot, esforçant-me al màxim, i poques vegades he acabat pensant que si m’hagués esforçat  una mica més podia avançar algunes posicions a la classificació, perquè era impossible esforçar-me més.
Aquest diumenge passat vaig experimentar una nova manera de córrer en una competició. La cursa era a Santa Cristina d'Aro, la mitja marató de muntanya de l'Ardenya. Vaig començar com sempre a tope però al cap de pocs quilòmetres vaig disminuir la velocitat fins que em va atrapar el meu germà, ell controla molt l’esforç i té clar que no sortirà un diumenge  a patir per acabar en un o altre lloc de la classificació, li és absolutament igual. Vam anar junts la resta de la cursa, inconscientment de vegades jo m’esverava una mica però ell m’avisava i tornava al ritme “diesel”, en Josep acabava de córrer la marató de Nova York i el ritme el controla bastant bé. Vam anar parlant pràcticament tot el camí, comentant les sensacions o les característiques del recorregut i sense adonar-me’n vaig entrar a meta fresc com una rosa.
Aquesta és una altre manera de gaudir d’una competició. Suposo que per molta gent, inclús per mi mateix fins diumenge passat, és una opció impensable, però cal provar-ho per notar unes altres sensacions. L’Arcadi Alivés ho explica en el seu llibre, ell també gaudeix de les curses sense pensar en la marca, ja no té “marquitis” i jo no ho entenia fins ara, potser és que ens fem grans?

dissabte, 27 de novembre del 2010

Això és la guerra!!

Avui he anat a córrer per la zona de Les Medes, he pujat de l’Estanyol cap amunt i he sortit a dalt el Serrat, volia anar cap el turó de les Tres Creus fins a Les Encies i pujar per la Carretera dels Arcous per tornar a Les Medes i baixar cap a casa, però a mig camí he començat a sentir trets i lladrucs de gossos i més endavant m’he trobat un grapat de vehicles de caçadors que m’ha fet pensar que podia tenir problemes. Tot i que no hi havia el rètol de batuda del senglar, he optat per canviar el recorregut, cosa que no acostumo a fer quasi mai però per primera vegada he girat cua i he anat cap un altra banda. Poc més tard em trobo un individu amb l’escopeta a les mans, creuada diagonalment davant el pit que m’explica on és la batuda i de on puc anar per no trobar caçadors, hi vaig i m’he sentit més tranquil perquè els lladrucs del gossos s’escoltaven cada vegada més lluny.
Portava una mitja hora corrent per prats i corriols quan he tornat a sentir els gossos, cada vegada més a prop, fins arribar a uns 200 metres aproximadament però com que el bosc era molt espès donava la sensació que estaven lluny. De sobte sento dos trets i he pensat que un caçador havia mort el senglar però la cridòria dels animals continuava, cosa que volia dir que l’inepte havia errat el tret, he mirat al meu voltant i no he vist cap arbre per poder-m'hi enfilar, l’única cosa que se m’ha acudit ha estat posar-me darrera un plançó prim com el meu braç però en aquells moments no tenia una altre cosa millor per protegir-me o defensar-me- No han passat ni 20 segons quan veig un porc senglar que potser feia 90 o 100 quilos, una bèstia imponent,  que surt  de entre les bardisses i es planta a 4 metres davant meu, el seu cap em quedava pràcticament a l'alçada de la meva cintura, estava immòbil mirant-me.  Sentia els gossos que s’acostaven i he desitjat que arribessin aviat ja que aquella vestia, possiblement estava ferida i aquest fet podia afectar el seu caràcter. L’animal ha fet un parell de passes mirant-me fixament, acostant-se encara més a prop meu i en aquell instant ens hem creuat les mirades, m'ha semblat que ell sabia que jo no li faria res, per un moment m'ha fet llàstima. Esbufegava amb força, com que el matí era fred es podia veure perfectament l’alè com sortia del seu morro, que el tenia brut de fang i li sortien un parell d'ullals a cada banda d'uns 7 o 8 centímetres, apuntaven cap amunt i una mica encorbats cap a l'exterior, segur que allò podia fer molt malt però no he sentit por en cap moment.  De cop i volta s’ha sentit un gos que lladrava a prop nostre i  el porc ha girat i s’ha perdut entre les mates rostos avall. Segurament, des que he vist el senglar fins que se n’ha anat, no han passat més de 10 segons però se m’ha fet una eternitat, m'ha donat temps per pensar moltes coses. Els gossos han passat sense fer-me ni cas, jo restava immòbil com un estaquirot darrera el plançó.
El més greu semblava que ja havia passat, però no! Faltava el caçador que venia perseguint-lo, que no sé qui és més perillós! Amb una revolada m’he posat al mig d’una clariana que hi havia a prop, pensant que era millor que em veiés bé. M’ha vingut a la memòria una vegada que un caçador va matar un cavall, aquest va treure el morro entre unes mates i li van engegar un tret a la cara.  Pocs moment després veig un canó d’escopeta que surt de darrera uns matolls apuntant-me. Collons!!!  Ja m’ho pensava que seria pitjor la bèstia de l’escopeta que la dels ullals!! Darrera l’escopeta hi anava un “sujetu”, suat, brut, escabellat, amb cara d’energumen i m’ha preguntat si he vist el porc, Ostia si l’he vist!! i tant que l’he vist! quasi ens hem fet amics i tot!! Li ensenyo el camí que ha agafat i en aquell instant sentim trets que venien d’aquella mateixa direcció. Com que estava enmig de la guerra, he pensat que per sortir d’aquell bosc sense prendre mal, seria millor aliar-me a algun bàndol i després de valorar ràpidament la situació m’he afegit als que més ben preparats estaven, tot i que per mi són els dolents.  Per tant, m’he posat al costat dels de les armes o sigui del energumen. Hem començat a córrer muntanya avall com desesperats, ell a davant, amb l’arma a les mans i jo darrera seu, mentre corríem m’he adonat que l’individu escabellat, tot i que feia una panxa considerable, estava prou en bona forma i també he notat que feia pudor, una pudor a suor i merda barrejada que m’omplia el nas cada vegada que agafava aire, però no el podia deixar escapar ja que aquell porc de dues potes i armilla reflectant, era la meva salvació, no pel fet de dur una arma sinó perquè duia una emissora amb la que anava informant als seus companys de la nostra localització i ens lliurem així de rebre una perdigonada. Ens trobem el que li ha fotut els trets i que per segona vegada han errat, quina colla de sapastres! En aquest moment em pregunto quina formació o capacitat   tenen aquests personatges que disposen d’una arma capaç de matar-me amb una lleugera pressió al gallet. Tinc entès que fan un examen de capacitació però si és com el de conductors ho tenim clar, i si s’han fotut un parell de carajillos de bon matí? Qui ho controla això? No caldria fer control d’alcoholèmia al bosc? M’agafa més cangueli però no paro d’ensumar el rastre que deixa aquell merdós. Poc després hem arribat a uns prats i aquí l’he deixat que seguís amb la seva obstinació de perseguir aquella  pobra bèstia.
Després de tot l’enrenou se m’han passat les ganes de córrer pel bosc, he tornat per camins amples i oberts cap a casa i amb una sensació d’impotència que fa que us foti rotllos com aquest, és la manera que tinc per desfogar-me, no sé que fer! No és la primera vegada que em foto en "fregaos" com aquest, ja m'ha passat unes quantes vegades. Els caçadors no deixaran d’anar al bosc però jo també hi vull anar amb tranquil·litat, sense veure’m involucrat en situacions com la d’avui... Que puc fer?

diumenge, 7 de novembre del 2010

Marató de muntanya Puigsacalm Extrem


Aquest cap de setmana he corregut la meva primera marató de muntanya i per començar n’he triat una que potser és de les més dures que s’organitzen.  La Puigsacalm Extrem ha estat la prova més bestia  que he participat mai, amb pluja, fred, vent, fang...molt de fang!! Hem creuat rieres amb aigua fins els genolls, hem escalat, ens han fet baixar per pendents impracticables, però m’ho he passat fantàsticament bé. Com que no havia corregut en cap cursa d’aquesta mena, he anat tot el camí reservant i al final he acabat amb bastant bones condicions , podia haver apretat una mica més, la propera vegada exprimiré més el cos.
A la foto de l’arribada es pot veure el temps...una matada!!



Pujant pel Camí dels Ganxos
  





                                                        Arribada després de 8 hores i 7 minuts
 

diumenge, 29 d’agost del 2010

ELS PIXAPINS, CAMACUS, XÀVES I ALTRES INFECCIONS DE LA GARROTXA

A la Garrotxa i concretament a Sant Feliu, s'ha estès una epidèmia que sembla imparable, jo li dic "pixapinitis".
La pixapinitis és una malaltia contagiosa que afecta molts pobles, i és produïda per diferents individus que destaquen per una gran facilitat per modificar la seva estructura. Periòdicament, les èpoques de l'any en les quals les condicions atmosfèriques i ambientals n'afavoreixen el desenvolupament, la necessitat de sortir del focus germinatori es reprodueix més intensament entre la població i es multipliquen els casos d'aquesta malaltia, de manera que es produeixen des de petites epidèmies locals a pandèmies que poden afectar zones extenses del planeta.
Per aquesta malaltia, no hi ha actualment un tractament curatiu eficaç, a hores d'ara, l'actitud més adequada per lluitar contra aquesta malaltia és evitar que en el poble s'hi construeixin llocs d'allotjament del virus ( hotels, càmpings, turisme rural...) A part d'aquesta mesura no hi cap altre vacuna ni mesura adient.
Les poblacions amb més alt risc son els pobles de muntanya, amb qualsevol atractiu ( paisatge, bosc, riu...) o amb possibilitat de practicar algun esport d'aventura (esquí, rafting, excursionisme...) Un altre via de contagi és a traves de les agressions que es produeixen en el territori, un exemple molt clar el tenim en la recent ferida del túnel de Bracons per la qual entren milers de vehicles portadors del virus infecciós que un cop arriben al seu destí obren les portes i s'escampen de diferents maneres: a peu, en bicicleta, a cavall, etc. Solen anar en grup i és molt fàcil distingir-los per la vestimenta, amb el parlar i amb la manera de fer en general. Solen anar molt ben equipats, es podria dir que van sobre-equipats, porten roba per fer un 8000, Gps, bastons i sobre tot, una càmera de fotos.
El període de més afectació en el cas de Sant Feliu és el mes d'agost, així doncs cal prendre mesures durant aquesta època, el millor és agafar vacances i fotre el camp. De moment no tinc altres maneres per suportar els efectes de la malaltia.


















Un exemple clar de propagació del virus