Una altre manera de córrer

Des de sempre, quan he participat en alguna competició ho he fet donant-ho tot, esforçant-me al màxim, i poques vegades he acabat pensant que si m’hagués esforçat  una mica més podia avançar algunes posicions a la classificació, perquè era impossible esforçar-me més.

Aquest diumenge passat vaig experimentar una nova manera de córrer en una competició. La cursa era a Santa Cristina d'Aro, la mitja marató de muntanya de l'Ardenya. Vaig començar com sempre a tope però al cap de pocs quilòmetres vaig disminuir la velocitat fins que em va atrapar el meu germà, ell controla molt l’esforç i té clar que no sortirà un diumenge  a patir per acabar en un o altre lloc de la classificació, li és absolutament igual. Vam anar junts la resta de la cursa, inconscientment de vegades jo m’esverava una mica però ell m’avisava i tornava al ritme “diesel”, en Josep acabava de córrer la marató de Nova York i el ritme el controla bastant bé. Vam anar parlant pràcticament tot el camí, comentant les sensacions o les característiques del recorregut i sense adonar-me’n vaig entrar a meta fresc com una rosa.

Aquesta és una altre manera de gaudir d’una competició. Suposo que per molta gent, inclús per mi mateix fins diumenge passat, és una opció impensable, però cal provar-ho per notar unes altres sensacions. L’Arcadi Alivés ho explica en el seu llibre, ell també gaudeix de les curses sense pensar en la marca, ja no té “marquitis” i jo no ho entenia fins ara, potser és que ens fem grans?