diumenge, 16 d’octubre de 2011

Un desastre de cursa!!

Avui he participat a la cursa del Carrer Nou de Girona i no m'ha agradat gens. Si voleu podeu llegir el mail que he enviat als organitzadors i entendreu la meva emprenyada.

Bona tarda

Em dirigeixo a vostès, com a membres de Girona Centre Eix Comercial i per tant, organitzadors de la cursa del Carrer Nou, per expressar les meves queixes.
Aquest matí, he participat per primera vegada a la cursa del Carrer Nou, haig de dir-vos que el recorregut m'ha agradat molt i potser és l’única cosa que m'ha agradat, ja que la resta no es mereix cap elogi.
Ja de bon matí, un organitzador se’ns ha dirigit de males maneres perquè hem passat entre unes tanques per accedir a la recollida de dorsals, quan un rètol mal situat indicava que la direcció correcte era aquella, no hi havia altre solució que el de saltar les tanques per fer cas al rètol. Senyors organitzadors, vigileu com poseu els indicadors o com a mínim, informeu als participants amb educació i respecte. Hi ha personatges que quan tenen una mica d’autoritat es pensen que són policies, durant la cursa n’he vist més d’aquest tipus individus.
Tot seguit ens trobem que una única persona era l’encarregada de donar la majoria de xips i dorsals, la cua que s’ha format ha estat important. Sort que érem dels primers, no vull ni pensar que ha passat una estona després.
La cirereta ha arribat al final de la cursa a l’hora de recollir la bossa de l’obsequi , resulta que hem estat més estona fent cua, que corrent a la cursa. Temps de la cursa: 42 minuts i escaig, temps de recollida de la bossa: 48 minuts. Denigrant, imperdonable, lamentable...no hi ha definició per una vergonya com aquesta. Una cursa amb una quantitat de participants molt important i tant sols una fila per recollir la bossa. Una altre vegada heu faltat al respecte als corredors. No hi ha excuses de que el pressupost no dóna per més, el problema no era de falta de mitjans, tant sols us manca una mica d’imaginació i previsió.
I per parlar, també podem tocar el tema del contingut de la bossa. Uns articles publicitaris, unes galetetes per “recuperar-nos” de l’esforç i una samarreta amb un disseny i qualitat discutible, ah! i una llauna de beguda. Caram com us estireu!
Que no aneu a veure com organitzen els esdeveniments esportius en altres pobles? Que no us heu fixat el que donen a l’arribada i als avituallaments? Si us plau, una mica de decència! Em sap greu dir-ho, però la cursa del Carrer Nou, és de les més pèssimes en quant a organització que he corregut mai, evidentment, em refereixo a curses d’un nivell com aquesta, no a curses de 150 o 200 persones.
Podeu pensar que és molt fàcil criticar des de fora de l’organització, però perdoneu que us digui, que al llarg dels meus 47 anys he muntat una colla d’esdeveniments esportius de diferents especialitats i  em quedaria molt avergonyit si alguna vegada fos el responsable d’una pífia com aquesta.
El que em sap greu, és que fa uns dies vaig haver de decidir si córrer la cursa del Carrer Nou o la d’Olot, que eren el mateix dia, quina llàstima de prendre aquesta decisió. Per un altre any, ho tindré clar. El que si és segur, és que aquesta a estat la primera  i última vegada que m’heu vist corrent a la cursa del Carrer Nou.
Gràcies i fins mai més.
Salvador Solà Barnadas
Sant Feliu de Pallerols

diumenge, 1 de maig de 2011

Una marató!!!

Avui he corregut la meva primera marató i si puc, crec que no serà la última.
He corregut amb molt de seny i podia forçar més la maquina, però com que no sabia el que passaria he guardat sempre alguna cosa, faltaven un parell de kilòmetres per acabar i encara pensava que em podia agafar alguna rampa o una pàjara i no he apretat mai per por a no acabar.
Una marató és un repte important, i necessito molt entrenament, estar al 100% físicament  i motivació per tornar a inscriure’m en una cursa d’aquestes característiques, però les sensacions que m’han quedat són bones i quan trobi una cursa que em motivi, segur que hi torno. Ja en podeu estar segurs!!

Objectiu aconseguit!!


dissabte, 30 d’abril de 2011

Demà toca cursa

Avui estic nerviós, acollonit i satisfet. Nerviós perquè s’acosta el dia de la cursa, he participat en moltíssimes competicions de diferents especialitats al llarg de la meva vida i ara ja feia temps que no sentia el cuquet però avui s’ha tornat a despertar, és un cuquet que va donant voltes per dintre el meu cos, no és una sensació desagradable ni dolorosa, però avui es fa sentir i no para quiet.
 Acollonit perquè la cursa de demà no és qualsevol cosa. No tinc clar que ho pugui aconseguir i si acabo, no sé en quin estat físic o mental em trobaré, perdó...menteixo, si que ho sé, segur que acabaré fet merda! Per molta preparació que porti, em conec, em costa molt aguantar-me sense anar per sobre les meves possibilitats, haig de fer un gran esforç mental, necessito concentració i no deixar-me portar per les sensacions, ni per la motivació que dona córrer una cursa, ni pels ànims de la gent que et trobes al recorregut. Costarà però necessito tenir el cap fred i no caure en les temptacions que es presentaran demà al llarg del matí.
Fa molt temps que vaig decidir que la de demà seria una bona cita per posar-me a prova, no he fet mai una marató i amb quaranta-set anys ja comença a ser hora. Per tant, vaig proposar-me entrenar diferent a com acostumo a fer habitualment, normalment corro per muntanya, he fet curses de més distància i de molt més durada que una marató, però crec que la muntanya és diferent i no castiga tant les extremitats inferiors com la carretera. Tot i l’esgotament físic general que s’acumula en una cursa de muntanya, si no tens alguna lesió important com una reblincada en un turmell o algun cop que puguis rebre en alguna caiguda, sempre es pot acabar la cursa més o menys bé, però la carretera em fa por, qualsevol petita molèstia que al principi pot semblar insignificant, al llarg dels kilòmetres va augmentant i acaba essent un martiri que pot fer que hagis d’abandonar. Darrerament he estat entrenant per terreny planer, m’he fet un pla d’entrenament a mida de la marató que he seguit amb més o menys exactitud, en els últims mesos he acumulat centenars de kilòmetres tot i que els compromisos laborals em limiten molt l’horari. Llevar-me a quarts de 6 del matí en ple hivern, amb el frontal ja que és totalment de nit, amb temperatures molt per sota els zero graus, amb boira i algun dia inclús nevant, no és molt agradable però ara em satisfà. A poques hores de la sortida de la Marató d’Empúries, crec que estic preparat per fer-la i per tant em sento satisfet.

PD. Redactar el que pensa la meva neurona no és per donar a conèixer les meves paranoies al personal, el fet d’escriure-ho em motiva per la cursa i bàsicament, aquesta és la finalitat.

dilluns, 25 d’abril de 2011

"CÓRRER O MORIR" Un llibre que s'ha de llegir

El dia de Sant Jordi em van regalar el llibre “Córrer o morir” de Kilian Jornet i tres dies després ja quasi me l’he llegit, enganxa molt. Estic sorprès per la qualitat dels texts, fins al punt que penso que hi ha un negre al darrera aquesta narrativa tant perfecte, o potser vaig errat i en Kilian a més de córrer com una autentica màquina, també domina l’art de l’escriptura. Si és així, que em perdoni per dubtar de la seva capacitat literària.
El que no es pot negar, és que en Kilian admira i estima la natura, es nota quan descriu a la perfecció els meravellosos paisatges que recorre per tot el mon, així com les vivències personals explicades amb tot detall. Cal remarcar que no dóna consells, ni trucs, ni explica les tècniques que utilitza per estar en tant bona forma, tot  el llibre va dels sentiments i les sensacions que sent al córrer, del gran esforç mental que fa per superar els moments de màxim patiment durant les duríssimes curses o els reptes que es proposa.
El recomano a qualsevol persona que faci esport, la motivació que dóna fa que algunes vegades, mentre el llegia, he agut de parar, posar-me el pantalon curt i les bambes i anar-me’n a córrer una estona per fer passar el “mono”.