dissabte, 30 d’abril de 2011

Demà toca cursa

Avui estic nerviós, acollonit i satisfet. Nerviós perquè s’acosta el dia de la cursa, he participat en moltíssimes competicions de diferents especialitats al llarg de la meva vida i ara ja feia temps que no sentia el cuquet però avui s’ha tornat a despertar, és un cuquet que va donant voltes per dintre el meu cos, no és una sensació desagradable ni dolorosa, però avui es fa sentir i no para quiet.
 Acollonit perquè la cursa de demà no és qualsevol cosa. No tinc clar que ho pugui aconseguir i si acabo, no sé en quin estat físic o mental em trobaré, perdó...menteixo, si que ho sé, segur que acabaré fet merda! Per molta preparació que porti, em conec, em costa molt aguantar-me sense anar per sobre les meves possibilitats, haig de fer un gran esforç mental, necessito concentració i no deixar-me portar per les sensacions, ni per la motivació que dona córrer una cursa, ni pels ànims de la gent que et trobes al recorregut. Costarà però necessito tenir el cap fred i no caure en les temptacions que es presentaran demà al llarg del matí.
Fa molt temps que vaig decidir que la de demà seria una bona cita per posar-me a prova, no he fet mai una marató i amb quaranta-set anys ja comença a ser hora. Per tant, vaig proposar-me entrenar diferent a com acostumo a fer habitualment, normalment corro per muntanya, he fet curses de més distància i de molt més durada que una marató, però crec que la muntanya és diferent i no castiga tant les extremitats inferiors com la carretera. Tot i l’esgotament físic general que s’acumula en una cursa de muntanya, si no tens alguna lesió important com una reblincada en un turmell o algun cop que puguis rebre en alguna caiguda, sempre es pot acabar la cursa més o menys bé, però la carretera em fa por, qualsevol petita molèstia que al principi pot semblar insignificant, al llarg dels kilòmetres va augmentant i acaba essent un martiri que pot fer que hagis d’abandonar. Darrerament he estat entrenant per terreny planer, m’he fet un pla d’entrenament a mida de la marató que he seguit amb més o menys exactitud, en els últims mesos he acumulat centenars de kilòmetres tot i que els compromisos laborals em limiten molt l’horari. Llevar-me a quarts de 6 del matí en ple hivern, amb el frontal ja que és totalment de nit, amb temperatures molt per sota els zero graus, amb boira i algun dia inclús nevant, no és molt agradable però ara em satisfà. A poques hores de la sortida de la Marató d’Empúries, crec que estic preparat per fer-la i per tant em sento satisfet.

PD. Redactar el que pensa la meva neurona no és per donar a conèixer les meves paranoies al personal, el fet d’escriure-ho em motiva per la cursa i bàsicament, aquesta és la finalitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada