NOCTURNA LPH

Ahir no va ser un dissabte qualsevol. No tenia cap lesió que m'ho impedís, el temps hi acompanyava, vaig tenir temps i ganes, però no vaig sortir a córrer fins al vespre, quan ja fosquejava, va ser llavors quan em vaig calçar les Sportiva. Ahir tocava anar a la Nocturna de Les Planes d'Hostoles.

La gent que anem a curses ja comencem a saber que Ticoxs Run fan les coses ben fetes, i aquesta vegada no ha estat diferent. Molts amics i coneguts a la sortida, temperatura ideal amb una mica de xafogor, recorregut no massa llarg, 12 km per intentar fer en menys de 1:20, bon desplegament de mitjans per part de l'organització, arcs de sortida muntats, cronometratge amb xip al dorsal, carpes, equip de so a tota pastilla, tot a punt pel tret de sortida.

Comencem a córrer amb els últims raigs de llum del dia però així que entrem a una zona boscosa ja necessitem el frontal. Els 4 o 5 primers km es podien fer corrent, el recorregut estava ben marcat i els camins que no havíem de seguir estaven tallats amb cinta, cosa que s'agraeix a la nit perquè si no és molt fàcil perdre't. Va ser quan ens acostàvem a mitja cursa que el recorregut començava a mostrar la seva duresa, els que no estem massa entrenats havíem de fer-ho caminant. Vaig perdre el contacte amb els companys, però des d’aquí ja es podia veure el que seria el primer cim important que mostrava el gràfic del perfil. L’ imatge de la paret del castell d'Hostoles il•luminada, dalt de la muntanya, era espectacular. L'organització va pujar un generador i un potent llum a dalt, va ser molt encertat, ens va fer la pujada una mica més distreta i no vam pensar tant amb l'esforç que estàvem fent. Tot i que el temps corria, vaig fer una parada al peu de la paret per mirar una cosa que segur que no havia passat mai a la vida, aquella imponent paret il•luminada amb llum artificial, segur que era la primera vegada a la història que es podia veure. El cap recula cap al 1.400 i pico, si en Francesc de Verntallat hagués tret el cap per la finestra de la torre i ho hagués vist, ens hauria enviat les tropes i ens liquidaven a tots!.

Retorno al 2014 i enfilo la baixada amb molt seny, em retrobo amb els companys, a les baixades és important portar un bon frontal, comentem com ens trobem i la tònica és que guardem forces per la segona pujada, més curta que la primera però més dura. A dalt, un avituallament també pujat a força de braços. És d'agrair l'esforç que han fet els Ticoxs amb tots aquests detalls, no sé si el que té les idees és el mateix que ho puja, però en tot cas està molt i molt be.

A partir d’aquí, tot baixada i pla fins a l'arribada. M'he reservat tant que aquests últims quilòmetres encara puc tibar i avanço algun corredor, acabar amb aquestes condicions és el que desitja tothom, crec. Entro a meta, molts aplaudiments com si hagués fet alguna cosa molt important i tant sols, el que he fet, és passar-m'ho bé.

Fantàstica organització, detalls de qualitat, avituallaments perfectes, el de l'arribada espectacular, molta gent implicada, controls a cada cruïlla important. Tot i algunes queixes, el marcatge era correcte, a les nocturnes cal extremar la vigilància i cal estar molt més atent que en una cursa de dia. Trofeus pels primers , un fuet i altres obsequis per cada corredor i cap a dormir. A això jo li dic "sortir de marxa".

Vist així, sembla que la cursa ha estat un èxit, realment els que hi hem assistit hem tingut aquesta sensació. Però alguna cosa passa darrerament en el món de les curses, cada vegada hi ha curses de més nivell, difícil de superar-se, i en canvi el número de corredors disminueix. Ja no és qüestió d’encertar la data, posar un preu de l’inscripció econòmic, donar un obsequi preuat o qualsevol altre millora que vulguem fer. En aquests moments hi ha tantes curses al calendari que els aficionats hem de descartar-ne. Alguns caps de setmana hi ha fins a 10 o 15 curses en un radi de pocs quilòmetres, per tant, tot i que darrerament ha pujat el número d’aficionats, no hi ha prou gent per omplir les graelles de sortida.

Si seguim així, les curses populars de poble, per molt que ens esforcem cuidant els petits detalls, seguiran amb poques persones inscrites, amb la gent de la rodalia i poca cosa més. Tant sols les gran cites o curses amb molt ressò seran les que podran comptar amb un bon número d’inscrits.

Ara toca ser molt fort, més fort que els altres, això és la guerra! Per tant, ens hem de reinventar, buscar solucions, noves idees que facin de la nostra cursa una gran cita.

x

El primer dia de l'any

Aquest any que hem deixat ha estat diferent. Tota la meva vida he practicat esport, en un principi amb olor a gasolina, però des de fa força temps, les cames, el cor i els pulmons han estat els elements determinants a l’hora de practicar les dues activitats que més satisfaccions m’han aportat: la btt i el running.

Però el 2012 el recordaré com “l’any que hem vaig fer mal”, una petita peça del genoll que es va esquinçar, ha fet que temporalment, no pugui córrer i quan aquesta activitat és la que ocupa la major part del temps lliure, un contratemps així resulta difícil de superar.

L’Excel que recull des de fa anys, els registres de tots els meus entrenaments i curses, amb els temps, quilometres, ritme, ruta, calçat que portava, companyia, sensacions, etc. està en blanc des del dia 8 de setembre i de moment sembla que encara va per llarg. No hi havia cap setmana sense algun entrenament o cursa anotada, a vegades amb sumes de més de 200 quilometres al mes quan em preparava per una marató o cursa llarga. Els registres de curses fetes, algunes que mai oblidaré: Puigsacalm xtrem, marató de Barcelona, Trailwalker...molts bons records i ara...parat!

No tinc la sort de ser un Mesi, Abidal o Tito, que al mateix dia o el següent de lesionar-se tenen tots els mitjans necessaris a la seva disposició,  per tant, fins que algun metge li doni la gana de posar-me la ma a sobre per intentar reparar la lesió, seguiré sense poder practicar l’esport que més m’agrada.

De totes maneres, com que és molt important tenir il·lusions en aquesta vida, m’he proposat abans d’acabar l’any tornar a córrer, i faré tot el possible per que així sigui, el 2013 serà “l’any que em van operar i vaig tornar a córrer”.

Un desastre de cursa!!

Avui he participat a la cursa del Carrer Nou de Girona i no m'ha agradat gens. Si voleu podeu llegir el mail que he enviat als organitzadors i entendreu la meva emprenyada.

Bona tarda

Em dirigeixo a vostès, com a membres de Girona Centre Eix Comercial i per tant, organitzadors de la cursa del Carrer Nou, per expressar les meves queixes.

Aquest matí, he participat per primera vegada a la cursa del Carrer Nou, haig de dir-vos que el recorregut m'ha agradat molt i potser és l’única cosa que m'ha agradat, ja que la resta no es mereix cap elogi.
Ja de bon matí, un organitzador se’ns ha dirigit de males maneres perquè hem passat entre unes tanques per accedir a la recollida de dorsals, quan un rètol mal situat indicava que la direcció correcte era aquella, no hi havia altre solució que el de saltar les tanques per fer cas al rètol. Senyors organitzadors, vigileu com poseu els indicadors o com a mínim, informeu als participants amb educació i respecte. Hi ha personatges que quan tenen una mica d’autoritat es pensen que són policies, durant la cursa n’he vist més d’aquest tipus individus.

Tot seguit ens trobem que una única persona era l’encarregada de donar la majoria de xips i dorsals, la cua que s’ha format ha estat important. Sort que érem dels primers, no vull ni pensar que ha passat una estona després.

La cirereta ha arribat al final de la cursa a l’hora de recollir la bossa de l’obsequi , resulta que hem estat més estona fent cua, que corrent a la cursa. Temps de la cursa: 42 minuts i escaig, temps de recollida de la bossa: 48 minuts. Denigrant, imperdonable, lamentable...no hi ha definició per una vergonya com aquesta. Una cursa amb una quantitat de participants molt important i tant sols una fila per recollir la bossa. Una altre vegada heu faltat al respecte als corredors. No hi ha excuses de que el pressupost no dóna per més, el problema no era de falta de mitjans, tant sols us manca una mica d’imaginació i previsió.

I per parlar, també podem tocar el tema del contingut de la bossa. Uns articles publicitaris, unes galetetes per “recuperar-nos” de l’esforç i una samarreta amb un disseny i qualitat discutible, ah! i una llauna de beguda. Caram com us estireu!

Que no aneu a veure com organitzen els esdeveniments esportius en altres pobles? Que no us heu fixat el que donen a l’arribada i als avituallaments? Si us plau, una mica de decència! Em sap greu dir-ho, però la cursa del Carrer Nou, és de les més pèssimes en quant a organització que he corregut mai, evidentment, em refereixo a curses d’un nivell com aquesta, no a curses de 150 o 200 persones.

Podeu pensar que és molt fàcil criticar des de fora de l’organització, però perdoneu que us digui, que al llarg dels meus 47 anys he muntat una colla d’esdeveniments esportius de diferents especialitats i  em quedaria molt avergonyit si alguna vegada fos el responsable d’una pífia com aquesta.

El que em sap greu, és que fa uns dies vaig haver de decidir si córrer la cursa del Carrer Nou o la d’Olot, que eren el mateix dia, quina llàstima de prendre aquesta decisió. Per un altre any, ho tindré clar. El que si és segur, és que aquesta a estat la primera  i última vegada que m’heu vist corrent a la cursa del Carrer Nou.

Gràcies i fins mai més.

Salvador Solà Barnadas
Sant Feliu de Pallerols

Una marató!!!

Avui he corregut la meva primera marató i si puc, crec que no serà la última.

He corregut amb molt de seny i podia forçar més la maquina, però com que no sabia el que passaria he guardat sempre alguna cosa, faltaven un parell de kilòmetres per acabar i encara pensava que em podia agafar alguna rampa o una pàjara i no he apretat mai per por a no acabar.

Una marató és un repte important, i necessito molt entrenament, estar al 100% físicament  i motivació per tornar a inscriure’m en una cursa d’aquestes característiques, però les sensacions que m’han quedat són bones i quan trobi una cursa que em motivi, segur que hi torno. Ja en podeu estar segurs!!



Objectiu aconseguit!!

Demà toca cursa

Avui estic nerviós, acollonit i satisfet. Nerviós perquè s’acosta el dia de la cursa, he participat en moltíssimes competicions de diferents especialitats al llarg de la meva vida i ara ja feia temps que no sentia el cuquet però avui s’ha tornat a despertar, és un cuquet que va donant voltes per dintre el meu cos, no és una sensació desagradable ni dolorosa, però avui es fa sentir i no para quiet.

 Acollonit perquè la cursa de demà no és qualsevol cosa. No tinc clar que ho pugui aconseguir i si acabo, no sé en quin estat físic o mental em trobaré, perdó...menteixo, si que ho sé, segur que acabaré fet merda! Per molta preparació que porti, em conec, em costa molt aguantar-me sense anar per sobre les meves possibilitats, haig de fer un gran esforç mental, necessito concentració i no deixar-me portar per les sensacions, ni per la motivació que dona córrer una cursa, ni pels ànims de la gent que et trobes al recorregut. Costarà però necessito tenir el cap fred i no caure en les temptacions que es presentaran demà al llarg del matí.

Fa molt temps que vaig decidir que la de demà seria una bona cita per posar-me a prova, no he fet mai una marató i amb quaranta-set anys ja comença a ser hora. Per tant, vaig proposar-me entrenar diferent a com acostumo a fer habitualment, normalment corro per muntanya, he fet curses de més distància i de molt més durada que una marató, però crec que la muntanya és diferent i no castiga tant les extremitats inferiors com la carretera. Tot i l’esgotament físic general que s’acumula en una cursa de muntanya, si no tens alguna lesió important com una reblincada en un turmell o algun cop que puguis rebre en alguna caiguda, sempre es pot acabar la cursa més o menys bé, però la carretera em fa por, qualsevol petita molèstia que al principi pot semblar insignificant, al llarg dels kilòmetres va augmentant i acaba essent un martiri que pot fer que hagis d’abandonar. Darrerament he estat entrenant per terreny planer, m’he fet un pla d’entrenament a mida de la marató que he seguit amb més o menys exactitud, en els últims mesos he acumulat centenars de kilòmetres tot i que els compromisos laborals em limiten molt l’horari. Llevar-me a quarts de 6 del matí en ple hivern, amb el frontal ja que és totalment de nit, amb temperatures molt per sota els zero graus, amb boira i algun dia inclús nevant, no és molt agradable però ara em satisfà. A poques hores de la sortida de la Marató d’Empúries, crec que estic preparat per fer-la i per tant em sento satisfet.

PD. Redactar el que pensa la meva neurona no és per donar a conèixer les meves paranoies al personal, el fet d’escriure-ho em motiva per la cursa i bàsicament, aquesta és la finalitat.

"CÓRRER O MORIR" Un llibre que s'ha de llegir

El dia de Sant Jordi em van regalar el llibre “Córrer o morir” de Kilian Jornet i tres dies després ja quasi me l’he llegit, enganxa molt. Estic sorprès per la qualitat dels texts, fins al punt que penso que hi ha un negre al darrera aquesta narrativa tant perfecte, o potser vaig errat i en Kilian a més de córrer com una autentica màquina, també domina l’art de l’escriptura. Si és així, que em perdoni per dubtar de la seva capacitat literària.

El que no es pot negar, és que en Kilian admira i estima la natura, es nota quan descriu a la perfecció els meravellosos paisatges que recorre per tot el mon, així com les vivències personals explicades amb tot detall. Cal remarcar que no dóna consells, ni trucs, ni explica les tècniques que utilitza per estar en tant bona forma, tot  el llibre va dels sentiments i les sensacions que sent al córrer, del gran esforç mental que fa per superar els moments de màxim patiment durant les duríssimes curses o els reptes que es proposa.

El recomano a qualsevol persona que faci esport, la motivació que dóna fa que algunes vegades, mentre el llegia, he agut de parar, posar-me el pantalon curt i les bambes i anar-me’n a córrer una estona per fer passar el “mono”.

Les baranes de Nadal

Durant aquestes festes de Nadal es mantenen unes tradicions que moltes vegades no sabem d'on venen però com per inèrcia nosaltres les anem conservant. Solem fer un pessebre que representa l'historia del naixement de Jesús amb els pastors, els tres reis, el caganer, xais, gallines i altra gent i bestioles que trobem a la capsa de les figures. També se sol engalanar un arbre, pot ésser un avet, una olivera, una alzina, una palmera, tant li fot! pot ésser de plàstic, natural, de viver, gran, petit, amb llums, amb boles de colors, nevat, viu, mort, a l'interior, a fora, de la manera que us roti els collons, però també sembla que hi ha alguna tradició a la qual atribuir aquesta dèria, he trobat diferents versions, totes tenen l'origen a països del nord d'Europa i mes o menys tenen algun lligam entre elles, per tant alguna potser és prou verídica. Per aquells volts de Nadal, també hi ha qui agafa un tronc com mes gros millor, li posa ulls, nas i una barretina i després de fotre-li una tanda de garrotades fem com si ens donés les gràcies obsequiant-nos amb regals, quins pebrots! Les arrels d'aquesta tradició tampoc estan clares però hi ha algunes llegendes, si més no curioses, que parlen del tema des de fa moltisims anys. El Pare Noel, altrament dit Santa Claus sembla que ve de Sant Nikolaus, un individu que anava repartint el que podia als pobres i que va morir un 6 de gener de principis del segle passat. Hi ha molts costums diferents arreu del món, uns més  estesos que altres però darrerament està proliferant molt un hàbit que no l'entenc, es tracta d'agafar una tira de bombetes i penjar-les a la barana del balcó perquè quan es faci fosc allò comenci a fer pampallugues de tots colors, no he trobat cap referència històrica sobre aquest fenomen i l'única explicació que hi veig és la ganduleria que alguns porten a sobre i el més fàcil i còmode és agafar les llumetes i penjar-les a la primera barana que troben, per tant, l'únic que se li pot atribuir a tal horterada, és un homenatge al magnífic gandul que les ha penjat.
Bé, ara que ja sabeu el que penso dels que teniu una barana de Nadal a casa vostre, només em queda desitjar-vos unes bones festes a tots!

                                  El propietari d’aquest balcó no sembla un gandul, però...

Una altre manera de córrer

Des de sempre, quan he participat en alguna competició ho he fet donant-ho tot, esforçant-me al màxim, i poques vegades he acabat pensant que si m’hagués esforçat  una mica més podia avançar algunes posicions a la classificació, perquè era impossible esforçar-me més.

Aquest diumenge passat vaig experimentar una nova manera de córrer en una competició. La cursa era a Santa Cristina d'Aro, la mitja marató de muntanya de l'Ardenya. Vaig començar com sempre a tope però al cap de pocs quilòmetres vaig disminuir la velocitat fins que em va atrapar el meu germà, ell controla molt l’esforç i té clar que no sortirà un diumenge  a patir per acabar en un o altre lloc de la classificació, li és absolutament igual. Vam anar junts la resta de la cursa, inconscientment de vegades jo m’esverava una mica però ell m’avisava i tornava al ritme “diesel”, en Josep acabava de córrer la marató de Nova York i el ritme el controla bastant bé. Vam anar parlant pràcticament tot el camí, comentant les sensacions o les característiques del recorregut i sense adonar-me’n vaig entrar a meta fresc com una rosa.

Aquesta és una altre manera de gaudir d’una competició. Suposo que per molta gent, inclús per mi mateix fins diumenge passat, és una opció impensable, però cal provar-ho per notar unes altres sensacions. L’Arcadi Alivés ho explica en el seu llibre, ell també gaudeix de les curses sense pensar en la marca, ja no té “marquitis” i jo no ho entenia fins ara, potser és que ens fem grans?

Això és la guerra!!

Avui he anat a córrer per la zona de Les Medes, he pujat de l’Estanyol cap amunt i he sortit a dalt el Serrat, volia anar cap el turó de les Tres Creus fins a Les Encies i pujar per la Carretera dels Arcous per tornar a Les Medes i baixar cap a casa, però a mig camí he començat a sentir trets i lladrucs de gossos i més endavant m’he trobat un grapat de vehicles de caçadors que m’ha fet pensar que podia tenir problemes. Tot i que no hi havia el rètol de batuda del senglar, he optat per canviar el recorregut, cosa que no acostumo a fer quasi mai però per primera vegada he girat cua i he anat cap un altra banda. Poc més tard em trobo un individu amb l’escopeta a les mans, creuada diagonalment davant el pit que m’explica on és la batuda i de on puc anar per no trobar caçadors, hi vaig i m’he sentit més tranquil perquè els lladrucs del gossos s’escoltaven cada vegada més lluny.

Portava una mitja hora corrent per prats i corriols quan he tornat a sentir els gossos, cada vegada més a prop, fins arribar a uns 200 metres aproximadament però com que el bosc era molt espès donava la sensació que estaven lluny. De sobte sento dos trets i he pensat que un caçador havia mort el senglar però la cridòria dels animals continuava, cosa que volia dir que l’inepte havia errat el tret, he mirat al meu voltant i no he vist cap arbre per poder-m'hi enfilar, l’única cosa que se m’ha acudit ha estat posar-me darrera un plançó prim com el meu braç però en aquells moments no tenia una altre cosa millor per protegir-me o defensar-me- No han passat ni 20 segons quan veig un porc senglar que potser feia 90 o 100 quilos, una bèstia imponent,  que surt  de entre les bardisses i es planta a 4 metres davant meu, el seu cap em quedava pràcticament a l'alçada de la meva cintura, estava immòbil mirant-me.  Sentia els gossos que s’acostaven i he desitjat que arribessin aviat ja que aquella vestia, possiblement estava ferida i aquest fet podia afectar el seu caràcter. L’animal ha fet un parell de passes mirant-me fixament, acostant-se encara més a prop meu i en aquell instant ens hem creuat les mirades, m'ha semblat que ell sabia que jo no li faria res, per un moment m'ha fet llàstima. Esbufegava amb força, com que el matí era fred es podia veure perfectament l’alè com sortia del seu morro, que el tenia brut de fang i li sortien un parell d'ullals a cada banda d'uns 7 o 8 centímetres, apuntaven cap amunt i una mica encorbats cap a l'exterior, segur que allò podia fer molt malt però no he sentit por en cap moment.  De cop i volta s’ha sentit un gos que lladrava a prop nostre i  el porc ha girat i s’ha perdut entre les mates rostos avall. Segurament, des que he vist el senglar fins que se n’ha anat, no han passat més de 10 segons però se m’ha fet una eternitat, m'ha donat temps per pensar moltes coses. Els gossos han passat sense fer-me ni cas, jo restava immòbil com un estaquirot darrera el plançó.

El més greu semblava que ja havia passat, però no! Faltava el caçador que venia perseguint-lo, que no sé qui és més perillós! Amb una revolada m’he posat al mig d’una clariana que hi havia a prop, pensant que era millor que em veiés bé. M’ha vingut a la memòria una vegada que un caçador va matar un cavall, aquest va treure el morro entre unes mates i li van engegar un tret a la cara.  Pocs moment després veig un canó d’escopeta que surt de darrera uns matolls apuntant-me. Collons!!!  Ja m’ho pensava que seria pitjor la bèstia de l’escopeta que la dels ullals!! Darrera l’escopeta hi anava un “sujetu”, suat, brut, escabellat, amb cara d’energumen i m’ha preguntat si he vist el porc, Ostia si l’he vist!! i tant que l’he vist! quasi ens hem fet amics i tot!! Li ensenyo el camí que ha agafat i en aquell instant sentim trets que venien d’aquella mateixa direcció. Com que estava enmig de la guerra, he pensat que per sortir d’aquell bosc sense prendre mal, seria millor aliar-me a algun bàndol i després de valorar ràpidament la situació m’he afegit als que més ben preparats estaven, tot i que per mi són els dolents.  Per tant, m’he posat al costat dels de les armes o sigui del energumen. Hem començat a córrer muntanya avall com desesperats, ell a davant, amb l’arma a les mans i jo darrera seu, mentre corríem m’he adonat que l’individu escabellat, tot i que feia una panxa considerable, estava prou en bona forma i també he notat que feia pudor, una pudor a suor i merda barrejada que m’omplia el nas cada vegada que agafava aire, però no el podia deixar escapar ja que aquell porc de dues potes i armilla reflectant, era la meva salvació, no pel fet de dur una arma sinó perquè duia una emissora amb la que anava informant als seus companys de la nostra localització i ens lliurem així de rebre una perdigonada. Ens trobem el que li ha fotut els trets i que per segona vegada han errat, quina colla de sapastres! En aquest moment em pregunto quina formació o capacitat   tenen aquests personatges que disposen d’una arma capaç de matar-me amb una lleugera pressió al gallet. Tinc entès que fan un examen de capacitació però si és com el de conductors ho tenim clar, i si s’han fotut un parell de carajillos de bon matí? Qui ho controla això? No caldria fer control d’alcoholèmia al bosc? M’agafa més cangueli però no paro d’ensumar el rastre que deixa aquell merdós. Poc després hem arribat a uns prats i aquí l’he deixat que seguís amb la seva obstinació de perseguir aquella  pobra bèstia.

Després de tot l’enrenou se m’han passat les ganes de córrer pel bosc, he tornat per camins amples i oberts cap a casa i amb una sensació d’impotència que fa que us foti rotllos com aquest, és la manera que tinc per desfogar-me, no sé que fer! No és la primera vegada que em foto en "fregaos" com aquest, ja m'ha passat unes quantes vegades. Els caçadors no deixaran d’anar al bosc però jo també hi vull anar amb tranquil·litat, sense veure’m involucrat en situacions com la d’avui... Que puc fer?

Marató de muntanya Puigsacalm Extrem

Aquest cap de setmana he corregut la meva primera marató de muntanya i per començar n’he triat una que potser és de les més dures que s’organitzen.  La Puigsacalm Extrem ha estat la prova més bestia  que he participat mai, amb pluja, fred, vent, fang...molt de fang!! Hem creuat rieres amb aigua fins els genolls, hem escalat, ens han fet baixar per pendents impracticables, però m’ho he passat fantàsticament bé. Com que no havia corregut en cap cursa d’aquesta mena, he anat tot el camí reservant i al final he acabat amb bastant bones condicions , podia haver apretat una mica més, la propera vegada exprimiré més el cos.

A la foto de l’arribada es pot veure el temps...una matada!!





Pujant pel Camí dels Ganxos

  










                                                        Arribada després de 8 hores i 7 minuts